(Aquest texte ho tenia escrit des de divendres, però no tenia clar si publicar-ho per que potser era massa ofensiu. Però llegint el blog d'en Miquel penso que potser encara m'he quedat curt)
Abans de tot he de dir que qualsevol que em conegui em podria qualificar perfectament d'ecologista. Vaig a la feina en bici, reciclo tot el que puc, reutilitzo en la mesura del possible, procuro no malgastar, etc...
Tot això segurament es deu a que a casa meva, des de petit, em van ensenyar a no deixar els llums o las aixetes obertes, a ajustar las mevas compres, a no deixar rastre del meu pas a la platja, a la muntanya o al carrer, a reutilitzar envasos, a agafar el cotxe o a trucar per telèfon només quan fos necessari,... Clar que a casa meva això no es deia ecologisme, es deia sentit comú.
El sentit comú que sembla que no tenen els ecogilipolles que ens governen a Catalunya. Per que s'ha de ser molt gilipolles per comprar caríssims arbres de nadal a pedals o per cobrar per llei las bosses del supermercats.
A casa d'aquests ecogilipolles l'arbre de nadal també és a pedals? Aniran fent torns tota la família per mantenir-ho encès totes las festes? O potser contractaran a algú(a càrrec dels contribuents) per que ho faci per ells? Així d'una tacada podrien fer dues bones accions a la vegada: posar un pobre a la seva taula i de pas ensenyar-li a ser sostenible. I qui haurà estat l'il.luminat que ha tingut la brillant idea de cobrar las bosses als supers? I a las boutiques de Passeig de Gràcia, obligaran també a las clientas a portar la seva bossa? O és que els rics no contaminen? Aquest ecogilipolles no ha caigut en que els comerços ja inclouen als seus preus finals conceptes com las bosses de plàstic? Que es pensen que ara quan las facin pagar baixaran els preus?
El que pasara és que els consumidors a partir d'ara ja no podrem reutitzar aquestes bosse per llençar las escombraries i estarem obligats a comprar bosses d'aquelles negres que segurament contaminen tant com las dels supers. Quina serà la seva propera genialitat? Prohibir las bosses d'escombraries?
Polítics com aquests, que no tenen ni puta idea del que vol dir ser ecologista, són els culpables de que la gent del carrer pensi que l'ecologisme és cosa de gilipolles. Tot per culpa d'uns paios que promouen la bici i es mouen en cotxe oficial, que promouen el reciclatge i no saben a quin contenidor s'ha de llençar el plàstic, que promouen la sostenibilitat i no paren de malgastar els diners públics en xorrades, que pensen que ser ecologista és que la dona de fer feines els cuidi l'hort urbà,... En definitiva, per culpa dels ecogilipolles. _
Washington Dilluns, 4:30 a.m. Ala Oest de la Casa Blanca
Al despatx Oval es troben reunits el President estatunidenc, el Secretari del Tresor, el President de la Reserva Federal, la Portaveu del Govern, el Consellers econòmics del President, i un becari de color(negre) que sempre fa bonic.
Porten més de 10 hores tancats provant de trobar una solució a la crisi econòmica que pateix el seu país. Tots fan cara d'esgotament. Alguns es freguen els ulls, altres badallen obertament, mentre que el president ja fa una bona estona que dorm.
De sobte la portaveu del govern s'aixeca amb decisió i amb un to de veu que fa que tots surtin del seu sopor diu: Dintre de 5 hores he de sortir davant de tota la premsa per explicar las conclusions d'aquesta reunió! Es que a ningú se li acut una bona idea?(Silenci)
Després d'uns instants que es fan eterns el becari de color(negre)tímidament prova d'intervenir: Si se'm permet jo....? Bona idea Dan! diu el president incorporant-se a la seva butaca, Ens vindria de conya fer un most! Porta cafés i pastís de poma per tothom si us plau! Us he dit alguna vegada que aquest noi és molt espavilat? Sembla que em llegueixi el pensament...
Si us plau, George! Provo de trobar una sortida a aquesta crisi i això és tot el que se t'acut? Demanar pastís de poma? La portaveu es deixa caure abatuda a la cadira i oculta la seva cara amb las mans i els cabells.
Ho tinc, diu el president! Quin és el problema de la nostre economia? Que ha baixat el consum! I per que ha baixat el consum? Per que la gent no te diners! I com podem fer per que tothom tingui diners? Doncs repartint diners a la gent per que gasti i es reactivi l'economia!
Però senyor, interromp el President de la Reserva Federal, D'on treure'm tots aquests diners? Las reserves pràcticament estan esgotades amb la injecció de diners que vam fer als bancs.
Cap problema, diu el president, Si el que necessitem són bitllets, imprimirem més bitllets! Tants com calguin! En sentir això la Portaveu del Govern decideix presentar immediatament la seva dimissió irrevocable.
(Silenci i fos en negre)
Barcelona Dilluns, 9:30 a.m. Palau de la Generalitat de Catalunya
El president de la Generalitat acaba de prendre un tallat i torna al seu despatx. Demana a la seva secretaria si algú l'ha trucat i es treu l'americana per estar més còmode. No fa ni cinc minuts que està revisant informes quan sona el telèfon. El Conseller d'Economia? Que passi! Que passi!
President, crec que he trobat la solució a la crisis!!! Que fa que l'economia no rutlli? El Molt Honorable s'ho pensa un parell de segons i respon: L'oposició?No, president! El que fa que tot marxi és el consum! Si s'atura el consum, s'atura l'economia!I quina és la teva proposta? Doncs la sol.lució és que la gent compri més pisos i més cotxes!
Antoni, ets un geni! exclama el Molt Honorable mentre despenja el telèfon per trucar a la seva secretaria: Cristina, convoca immediatament a la premsa, vull fer una declaració institucional!
"Prova d'organitzar qualsevol cosa, per senzilla que sembli, amb més de 3 persones i arribaràs a conèixer el veritable significat del superlatiu de complicat" I això no hi ha Facebook, Messenger, Blogger, ni Gmail que ho arregli. _
El Gobierno ha concedido al Rey, aparte de los 8,9 millones de euros que tiene asignados anualmente, otros 3,3 millones de euros para 'redecorar' el palacio de La Zarzuela. Así que este año, entre pitos y flautas, el Carlanga va a pillar más de 2.000 millones de pelas.
Teniendo en cuenta, que según la prensa belga, estamos hablando de un señor cuyo patrimonio se calcula en unos 300.000 millones de pesetas ¿era necesario hacer una derrama extraordinaria, en ésta nuestra nación, para sufragar estas obras?
Pues parece ser que sí, porque segun la revista Forbes el Borbón ya no aparece entre los 15 monarcas más ricos del planeta. Una pena. De verdad. Una pena. _
Ahir a la nit estava veient el final del CQC i sort que estava assegut per que sinó m'hagués caigut de cul.
Us enrecordeu del fotomuntatge de l'altre dia de Sor Maravillas i Zaplana? Doncs resulta que els nois del CQC van treure una portada de diari imaginària amb aquesta mateixa imatge. Potser és una coincidència, però és ben curiós que, entre els milers de fotos que es poden trobar de Zapalana, agafessin la mateixa que vaig fer servir jo.
Això pot significar dues coses: que tinc el mateix sentit del humor que un dels guionistes de CQC o que aquest guionista espabilat troba la seva inspiració a internet. Sigui com sigui, estic content per que jo també vaig sortir ahir a la tele, com l'amic Oscar. Encara que lo seu va ser "in person" i lo meu va ser "in espiritu" (com l'aparició que surt a la foto del seu blog). _
Bono(el de U2 no, el otro) andaba estos días obsesionado, el muy pillín, con una monjita llamada, vete a saber porqué, Sor Maravillas. Picado por la cusiosidad quise saber como era la monjita en cuestión y, francamente, no se parecía en nada al tipo de monja que a mí pudiera obsesionarme.
De hecho, Sor Maravillas de lo que tiene pinta es de haber sido un señor que se hizo pasar por monja vaya usted a saber porqué. Un señor que, curiosamente, recuerda a alguien bastante conocido....¿Será que su subconsciente, si es que lo tiene, le esta haciendo una mala pasada a Bono? _
Si algú s'estava plantejant si l'art te preu, aquesta setmana ha trobat la resposta a la seva pregunta: 20 milions(amb m de manga de ladrones) d'euros. Ni més ni menys. _
Hola amigos, hoy voy a hablaros de una costumbre muy celtibérica, y que cuenta con miles de adeptos en nuestro país: el cartelismo naïf. Esta ancestral tradición consiste colocar en un sitio bien visible un cartel de aviso hecho a mano.
Para ello necesitaremos únicamente dos elementos: - Una superfície barata subceptible de ser rotulada: papel, cartón, o madera preferentemente. Aunque lo ideal sería una buena tapia, a poder ser de tocho vista. - Un bote de pintura(a ser posible roja o negra) y una brocha gorda, o en su defecto un rotulador de los de poner los precios en los supers de barrio.
Una vez provistos de los elementos necesarios pasaremos a la segunda fase del proceso: la redacción del mensaje que se pretende comunicar. El texto debe ser conciso y preciso. Sin florituras. La sintaxis y la ortografía en este caso son elementos secundarios(el corrector de Word, ni tocarlo). Lo importante es que el mensaje llegue al mayor número de personas posible sin dejar lugar a equívocos.
Y finalmente se debe proceder a la rotulación del cartel. En esta fase es más importante la visibilidad del cartel en sí, que no pequeños detalles como la tipografía, la tabulación del texto o la precisión en el trazo. Ante todo se debe procurar que el cartel sea de gran tamaño y si no es posible haremos tantos carteles como sean necesarios para la correcta comprensión del mensaje. Y nada más amigos, ya veis que fácil y barato es hacer en nuestra propia casa un cartel naïf para que todo el mundo sepa lo que le espera si se pasa de la raya. La semana que viene, un nuevo briconsejo. Agur, amigos. (Visto en un huerto del Delta del Llobregat) _
Ahir vam jugar la clàssica patxanga de fubol que s'acostuma a fer de tant en tant a totes las empreses. Si, si, fubol, per que els que hem practicat aquest esport diem fubol. Fixeu-vos sino com ho diuen els professionals: fubol. Ni fútbol, ni futbol, ni furgol, ni furgor. Fubol, i punt.
Es van sortejar els equips i, com que la gent aquesta es molt primmirada, no van acceptar la meva proposta de jugar "pells contra samarretes". Al final van decidir jugar blancs contra negres. Segregació pura.
Tot i que ens van voler confondre canviant a darrera hora de camp descobert a pavelló, i de gespa artificial a parquet; tot i jugar amb un de més, tot i la victòria d'Obama, els negres van sortir apallissats per un tanteig que no val la pena ni recordar. Només cal dir que tres jugadors blancs vam fer com a mínim un hat-trick.
Ja hi ha qui demana la revanxa, però aquesta vegada a bàsquet. Es veu que a fubol la cosa ja ha quedat prou clara. Je,je... _
Como soy el tío más despistado del mundo este año tampoco me he acordado de que el pasado 20 de octubre fue el aniversario de este blog. La culpa debe ser del alemán ése cabrón que me esconde las cosas.... Alzehimer creo que se llama.
Hace ya un par de años que me dejé enredar y abandoné la pasividad del sofá para me embarcarme en el Pequod a la búsqueda de mi particular ballena blanca. Desde entonces busco y busco, pero áun no he conseguido dar con ella. Y creo que no me apetece demasiado encontrala, porque entonces la búsqueda dejaría de tener sentido.
Durante estos dos años he compartido travesía con muchos blogs, unos fugazmente y otros con asisuidad. Algunos de ellos lamentablemente han desaparecido en el Triángulo de las Bermudas de los blogs(aunque confío en que reaparezcan el día menos pensado). Con muchos me he reído, con otros me he cabreado, con algunos incluso he filosofado y con los menos he llegado a compartir confidencias. Y lo mejor de todo es que de todos ellos he aprendido algo.
Sois unos cuantos los que os paséais diario por la cubierta del Pequod, más de un centenar según las estadísticas. Aunque sólo unos pocos os animais a lanzar vuestros arpones. A todos os agradezco que os dejeis caer por aquí. La vida del marino es muy solitaria y se corre el riesgo de que, a fuerza de escuchar únicamente los propios pensamientos, uno acabe volviéndose loco.
Hoy para celebrar(con retraso) este aniversario estáis todos invitados a la fiesta que he montado en cubierta. No traigais nada que hay bebidas y picoteo para todos. ¡Ah, y la música correrá a cargo de los Outkast! ¡Hey Ya! _
Ya son 87 los soldados españoles muertos en misión humanitaria en Afganistán. Muchos muertos parecen para una simple misión humanitaria, ¿No? La verdad es que no acabo de entender porque los afganos la han tomado con nuestros muchachos ¿Es que están tontos o qué?
¿Son incapaces de apreciar que unos extranjeros abandonen la comodidad de sus casas y se desplacen miles de kilómetros para llevarles la paz y la libertad? Y todo a cambio de controlar un gasoducto chiquitico y cuatro amapolas de ná.
Desde luego, el mundo está lleno de desagradecidos. En vez de tomarla con nuestra misión humanitaria bien podrían hacer algo de provecho, como buscar a Bin Laden, peinar perros peluos, o montar un Miss Afganistán como es debido.
Yo es que no sé para que vamos a un país tercermundista a echarles una mano a esos desgraciaos si encima nos lo pagan con atentados suicidas. ¡Jodíos moros! ¡Si es que se te quitan las ganas de ir a ayudar a nadie!!! _
A sugerencia de l'amic Joan (no, tanquilos que no es Gaspart), he decidido proponer dos encuestas de rabiosa actualidad.
¿Cuánto tardarán en pelarse a Obama?
a.- Éste no llega a los turrones. b.- Se lo pelan el mismo día de la toma de posesión. La audiencia es la audiencia. c.- Se lo pelan justo antes de la toma de posesión: Ningún negro será jamás presidente de los USA. d.- Se lo pelan justo despues de la toma de posesión, para que no se diga que nunca hubo un presidente negro en los USA. e.- Como a todo político electo le concederán 100 días de tregua... Despues se lo pelan fijo. f.- ¿Seguro que aún está vivo? g.- Todas las respuestas anteriores son correctas.
¿Quién y por qué se pelará a Obama?
a.- El KKK, por negro. b.- Los negros, por traidor. c.- Los cristianos, por musulmán. d.- Los judios, por musulmám. e.- Los musulmanes, por traidor. f.- La mafia, por negocios. g.- Myke Tyson, porque es un animal. h.- Su mujer, por celos. i.- Bush, por celos. j.- Bin Laden, por conseguir una portada. k.- Un cazador, por miopía. l.- Se suicidará de 140 puñaladas, por equivocación. m.- Morirá ahogado, por su propio vómito(como Jim Morrison) n.- Todas las respuestas anteriores son burradas. Rematará de cabeza una bala perdida, como JFK.
El plazo para votar expirará el mismo día que lo haga Barack Hussein. Entre todos los asistentes se sorteará una camiseta conmemorativa cuyo diseño dependerá del lugar y la forma en que ocurra el deceso. Suerte a todos los participantes. _
Al contrari que la resta dels meus compatriotes no penso donar la meva opinió sobre las eleccions americanes. Sincerament no entenc tant d'Interès per sapiguer si guanya el negre o el gris. I no m'estic referint al color de pell, si no a que no hi han gaires diferències ideològiques entre tots dos candidats. De fet crec que són absolutament intercanviables.
Tots dos defensen la pena de mort. Tots dos estan a favor de la possessió d'armes. Tots dos es neguen a implantar un sistema d'assistència sanitària públic. I segurament tots dos practicaran la mateixa política exterior. Si fins i tot els logos dels partits són clavats!!!
Així que no entenc aquesta dèria de la classe periodística per analitzar qualsevol xorrada que puguin dir o fer tots dos candidats. Que si van a un bar a beure cervesa, que si tal artista els dona el seu suport, que si van a veure un partit de basseball, que si surten disfressats de cow-boy, etc... Potser es que s'han de buscar excuses com las el.lecions ianquis per que las seves empreses els hi paguin un viatge als USA per la patilla.
La putada és que mentrestant la resta dels mortals hem de suportar hores i hores de notícies, tertúlies i anal.lisis buits de continguts a tots els diaris, ràdios i televisions del món mundial. Com si no haguessin notícies més importants! _
Si et trobes a aquest paio pel carrer canvia de vorera. Pensa que a part de ser gafe potser encara porta posats els seus calçotets cagats de la sort. _
Si ets un dels que avui es disfressarà per celebrar el Gelogüin has de saber que ets un perfecte gilipolles. Per que s'ha de ser gilipolles per canviar una tradició nostre com és la Castanyada(Todos los Santos, a la resta del Estat) per una barreja cutre del nostre Carnaval i una antiga celebració celta.
Que passa? Que las nostres festes no són prou bones per tu? Necessites novetats? Doncs et proposo que l'any vinent celebris també el Ramadà, el Rocío, los Sanfermines, las Fallas, la peregrinació a la Meca, la Tomatina, i la Feria de Abril. Ah, no que aquesta ja la celebreu des de fa anys. GILIPOLLES!!!!!
Este señor enfurruñado con pinta de zamparse cada día un par de cochinillos antes de desayunar es Juan Manuel de Prada, profesional de la escritura y tertuliano en sus ratos libres, que deben ser muchos a juzgar por lo mucho que se prodiga.
Juan Manuel es el prototipo de escritor acomplejado que abusa(no sexualmente espero) de las esdrújulas para parecer más culto. Porque lo que Juan Manuel ha perseguido desde sus inicios como escritor no es el éxito, sino ser considerado un verdadero intelectual. Lo sorprendente es que alguien que aspira a ser un intelectual se trague, en pleno S XXI, los delirios de una secta como la de los creacionistas.
Pretender negar a estas alturas la Teoría de la Evolución es tan ridículo como negar la Teoría de la Gravitación Universal. Una postura absurda, más propia de alguien con el coeficiente mental de la mosca del vinagre que de un intelectual en pleno uso de todas sus facultades mentales.
Desde que hace ya casi 150 años Charles Darwin presentase al mundo La Teoría de la Evolución no ha habido un solo estudio científico(serio) que haya podido rebatirla. Han habido, eso sí, muchos que lo han pretendido, pero sin base científica alguna.
Porque la diferencia básica entre la Teoría de la Evolución y el Creacionismo es que mientras la primera está basada en el método científico(observación-hipótesis-predicción-verificación-replicación), el creacionismo no ha pasado nunca del estadio de la mera hipótesis. Es decir, no está respaldado por ningún tipo de investigación que pueda ser repetida por otros científicos, lo que impide que pueda ser tomada en consideración.
Si algo tan obvio se le ha pasado por alto a Juan Manuel de Prada, quizás es porque está intelectual(e ideologicamente) más cerca de celebridades como Norma Duval o Lina Morgan que de Charles Darwin. Algo que debería resultarle bastante preocupante.
Nota:Pregunta para un creaccionista: ¿Si las formas de vida actuales no son producto de la evolución, como se explica que no existan fósiles con millones de años de antigüedad de dichas formas de vida? (Toda argumentación que contenga las palabras Dios o extraterrestre será desestimada) _
Aquellas flores de azahar que hace unos diez meses perfumaban mi cocina han acabado por dar sus frutos y se ha convertido en unas preciosas naranjas. _
Celestino Corbacho, ex-alcalde de mi ciudad, ex-presidente de la Diputació de Barcelona, y actual ministro de Trabajo e Inmigración, va camino de convertirse en una de las musas de este blog. Sus declaraciones sinsentido y sus disparatados análisis demuestran que cualquier pelagatos bien vestido, y mejor relacionado, puede llegar a ser ministro en este país.
Don Celestino, que en su día propuso repatriar a los inmigrantes como solución al desempleo, nos acaba de regalar otra de sus magníficas perlas. Este insigne estadista afirma, sin temor a equivocarse, que: "En dos meses, la crisis debería estar finiquitada".
Así que si no me fallan las cuentas, ya podemos estar tranquilos porque estas Navidades la crisis será historia. ¡Animo, James Stewart's del mundo que estáis padeciendo estrecheces económicas, porque el angel de "Que bello es vivir"(del cuento) nos ha anunciado la buena nueva!. ¡Paz en la Tierra a los hombres de buena voluntad!.
39 días y 39 noches son los que han transcurrido desde que tuve el famoso cólico frenético hasta hoy, que por fin me ha visitado el especialista de la cosa.
Despues de analizar concienzudamente el parte médico de urgencias, los análisis de sangre y orina, las radiografías y la ecografía, el especialista de la cosa ha elaborado su diagnóstico y me ha recetado agua. Aguantarme y a mear sangre.
És un grup islandes.... Si home, si... Que han fet un documental flipant... Que al nom hi ha una i i una u... Dissabte em van venir al cap... Són els Sigur Rós... Gràcies per la recomanació, flaca.
Crònica(potser massa llarga) d'una nit de dijous al Gòtic
Era una nit de lluna plena de comiats i retrobaments. La I. marxava cap a Gal.les i la M. acabava de tornar de Roma. I per celebrar-ho ens vam ajuntar uns quants de la feina en una estranya cerimònia de benvinguda i comiat.
Per no perdre els bons costums havíem quedat al Mariatxi, i jo, per no perdre els meus costums, arribava tard. A més em vaig equivocar de carrer i em vaig veure en mig d'un grup de senyors de color(negre), grans com camions, que ocupaven tota l'amplada del carrer i que es veu que devien ser grans contorsionistes per que estaven rodejats d'un grup de senyors(yonkys) que no paraven de demanar-lis que s'enrollessin una mica.
Com que no que no tenia gaire curiositat per las capacitats atlètiques d'aquests paios vaig travessar el grup pel ben mig, amb pas decidit i posat de mala llet, i quan vaig girar a la cantonada vaig apretar el pas, com un covard, no fos que als contorsionistes de color(negre) els hi donés per comprovar quina era la meva capacitat de reacció a un intent de robatori amb intimidació.
Caminava tan ràpid que una mica més i em passo de llarg el bar. Quasi be sense saludar a ningú em vaig clavar una cervesa d'un parell de glops per que el sustu m'havia deixat la gola ben seca. Ja més tranquil vaig estar xerrant amb la M. posant-nos al dia dels seus viatges pel món, dels meus no-viatges a l'Hospi i d'un grup islandès del que no recordàvem el nom. Sigur Ros, co-llons! .Quan va arribar tothom vam decidir anar a menjar alguna cosa barateta, que l'economia no està per gaires alegries. Just quan sortíem al carrer ens vam creuar amb cincs mossos d'esquadra que feien tanta por com els senyors contorsionistes de color(negre). Alló era un senyal del que ens esperava aquella nit i desafortunadament no el vam saber interpretar.
R. coneixia un local de cuina internacional, especialitzat en falafeles i shawarmes a la Plaça del Tripi(deu ser un malnom que li van posar al Orwell quan va estar a Catalunya). El lloc és senzill, amb aire condicionat gràcies a una cristallera trencada, i no serveixen alcohol. Tot i això els falafels i els shawarmes son tant bons que els recomanen a totes las guies de viatges del món(no és conya). A mi em van agradar tant que em vaig clavar un de cada a palo seco. Paso dels refrescos encara que siguin de civada.
La dobledosi de cigrons m'havia tornat a deixar la boca pastosa, i tot i que la temptació de comprar una llauna als paquis era molt gran, vaig decidir que no valia la pena arriscar-me a una multa de 30 leuros per beure al carrer i que potser era millor acostumar-me al meu nou paper de Bocaseca Man
Necessitava urgentment una cervesa per baixar com fos el jalar. I com que a la zona no hi han gaires bars(fina ironia) ens vam veure obligat a tornar al Mariatxi. Va ser com un dejà vu rotllo Matrix. Una altra senyal de que alguna cosa fallava al sistema central aquella nit.
Cap allà a la una la meitat de gent va començar a desfilar. La majoria és va acomiadar com fan las personetas. La N., probablement inspirant-se en el trucs de màgia de R., va optar per desaparèixer. Ara em veus, ara ja no em veus. Així que vam quedar només 5 resistents, que tot s'ha de dir ens ho estàvem passant força bé fins que...
...De cop i volta, i sense cap raó que ho justifiqués, el Mariatxi es va transformar en Matrix. La porta del local es va obrir violentament i una desena d'antidisturbis dels mossos va entrar en tropell trencant sistemàticament totes las ampolles i els gots que hi havien a las taules i a la barra, en una actitud entre intimidatòria i provocadora. Segurament buscaven que algú reaccionés violentament per tenir l'excusa per tancar el bar definitivament.Afortunadament ningú va caure al parany. La gent va veure quines eren las intencions dels mossos, i tothom va seguir al peu de la lletra las ordres dels agents de posar-nos a la paret. Bé tots no, A. es va posar de cara a la paret i el vaig haver d'explicar que allò no era com un castig a l'escola i que només calia arrimar-se a la paret i no fer cap tonteria. Hores d'ara A. manté que l'únic que ho va fer bé va ser ell i que la resta no vam entendre l'ordre. Je,je,je....
Una vegada controlats els perillosos rebels que hi estàvem al local, els antidisturbis van muntar un cordó de seguretat al exterior de la barra, potser per evitar que a algun exaltat s'immolés amb un cinturó d'arbequines explosives. Ja m'imagino els titurals: Terrorista suicida provoca una masacre amb pinyols d'olives.
Mentre esperàvem pacientment, i en silenci, que arribés el nostre torn de ser escorcollats i identificats em vaig fixar en tres detalls prou significatius a l'actuació dels mossos: - A la redada van participar una quinzena d'agents. Al local hi eram una vintena de clients. Tocàvem a potencial delinqüent i mig per agent. - Els mossos ens van parlar sempre en catellano. Potser es que la normalització lingüística no va amb ells. - El primer client en ser escorcollat va ser l'únic senyor de color(negre) que hi havia al local. Discriminació positiva per que pogués sortir abans?Una vegada identificats vam ser obligats a abandonar el local i vam marxar amb una barreja de fàstic i d'impotència. Ens havien tractats com a criminals pel sol fet de estar prenent una cervesa a un bar al que l'ajuntament acusa de "permissió o tolerància d'activitats il.lícites o il.legals pels responsables del establiments, especialment el consum o el tràfic de drogues tòxiques o estupefaents"
Seguint aquest criteri estricte tots els locals nocturns de la ciutat haurien de ser acusats d'aquest delicte, per que a tots els locals hi han clients que consumeixen drogues. Més que res per que el consum de segons quines drogues és molt difícil de controlar. Això si, segur de que un desplegament policial d'aquesta mena seria impensable a qualsevol local de la part alta de la ciutat. M'equivoco?
De camí a casa em va venir al cap la lletra d'una antiga cançó d'uns temps que jo creia superats quan, almenys al meu barri, la policia feia tanta por com els delinqüents.
Nota: Al blog de l'alcalde de Barcelona podeu trobar un munt de queixes sobre aquesta redada. _
Un dia d'aquests, navegant sense rumb, em vaig trobar aquest iGod que farà las delícies dels cristians fanàtics de la tecnologia. Ideal per:
- Sentir Ràdio Estel FM - Baixar-te de la mula el darrer hit de cants gregorians - Tenir totes las homilies del Papa en podcast - Portar el rosari en *.mp3 - Consultar la Biblia en *.pdf - Gravar-te una selecció del millor rock cristià - Enviar la teves confessions per bluetooth al teu capellà i rebre immediatament la penitència. - Portar estampitas dels teus sants favorits en *.jpeg - Sentir el Santoral en veu de Salvador Alsius
I aprofitant la seva forma de creu en un moment donat també es pot servir per espantar vampirs o fins i tot per practicar petits exorcismes. _
Si un dia arribes al teu lloc de treball i el cap de personal et comunica, amb un posat de falsa preocupació, que ets un dels afectats pel ERE* de l'empresa has de saber que el que t'està dient es que t'acaben d'acomiadar.
ERE*: Expedient de Regulació d'Ocupació(Empleu), el que habitualment es coneix per acomiadament massiu. _
No siento ningún orgullo, ni respeto, ni admiración por mi país y mucho menos por los militares que dicen sacrificar sus vidas por él. En un tiempo en el que la economía global y el poder de las multinacionales está muy por encima de los gobiernos todo este rollo militarista y patriotero me resulta algo absolutamente trasnochado.
Me produce verdadera rabia ver como el estado español les vende a los más pobres(los ricos no van a las guerras) rancios valores patrióticos con el único fin de que arriesguen sus vidas en supuestas misiones humanitarias en países cuyas realidades sociales y políticas desconocen.
Y los pobres(diablos) se tragan el cuento y acaban dejándose la piel en Irak o en Afganistán, creyéndose portadores de la paz en el mundo, cuando en realidad están allí para defender los intereses económicos de multinacionales como Halliburton, Enron, Global Crossing o Bechtel.
Si a todo ésto añadimos la manía de sacar los tanques a las calles, más propia de régimenes totalitarios en blanco y negro que de un país democrático del S XXI, se comprenderá mi natural aversión hacia todo aquello que huela a uniformes y banderas y especialmente hacia la llamada Fiesta Nacional de España. _
La primera vez que vi esta furgoneta no sabía si se trataba de un servicio de revisones de próstata a domicilio, de repartidores de abono animal fresco-fresco, o de una oenejé tipo "Sodomitas Mundi". Lo sorprendente del caso es que hace ya meses que la veo y nadie de la empresa parece haber detectado semejante cagada(chiste más facilon que Nuria Bermúdez en plena cuesta de enero). _
Al meu curro, enlloc de parlar de OT o de la darrera peli de superherois com fa la gent normal, dediquem la nostres converses a parlar de Michael Nyman y de Peter Greenaway. Colla d'arquitectes esnobs!
Aquest cap de setmana he tingut amb una persona molt propera(i estimada) una discussió de las que fan història. Una d'aquelles discussions llargues on el que menys importa és el tema inicial del debat per que el que de veritat s'està discutint és la visió que cadascú té de la vida(potser benpensat totes las discussions tracten d'això).
En un moment particularment acalorat de la discussió en el que els punts de vista estaven absolutament enfrontats, l'altre persona em va deixar anar una frase que darrerament sento a tot arreu i que a mi particularment ja comença a cansar-me: "S'han de respectar totes las opinions".
Es pot saber per que s'han de respectar totes las opinions? Una cosa és que tothom tingui el dret d'expressar lliurament las seves idees i una altra cosa molt diferent és que la resta de la gent las hagem de respectar. El mateix dret que tenen uns a expressar el que pensen el tenim els altres a criticar els seus posicionaments.
O és que hem arribat a tal punt de correcció política que ja ni tant sols podem manifestar que el que diu algú és, per exemple, una absoluta xorrada?. Així, sense embuts i amb majúscules: una XORRADA. Tant ofensiva resulta la sinceritat? O només podem expressar aquesta mena d'opinions si ens referim a terceres persones que no hi son presents en aquell moment?
Francament, tot això em sembla un exercici de pur cinisme. Jo prefereixo que si algú pensa que el que li dic és absurd m'ho digui a la cara directament per així poder confrontar els nostres posicionaments. Com a mínim no tindré la sensació de que estem protagonitzant un encadenat de monòlegs en el que cadascú diu la seva, però que no van enlloc, per que sense intercanvi d'idees no hi diàleg possible. _
Adéu, Adios, Au revoir, Good bye, Auf Wiedersehen, Arrivederci, Adeus, さようなら, Пока, La revedere, 再见, Hüvasti, Paracalo, Aloha, Jajohechapeve, A LA MERDAAAA!!!!!!!!!!! _
El govern estadounidenc, fidel al seu esperit liberal, s'està plantejant subvencionar amb 700 BILIONS de dòlars a las empreses responsables de la bombolla financera que ha provocat l'actual crisi econòmica mundial.
Els contribuents, com que no són partidaris d'ajudar amb els seus impostos a gent que porten un munt anys forrant-se, han presentat una original contra-proposta per solucionar de manera definitiva els problemes econòmics d'aquests especuladors: Salteu cabrons!_
Uno de estos días que he estado con las defensas bajas acepté por descuido la actualización automática del Servis Pak 3 para Güindous Equispé. ¡En mala hora! En cuanto se reinició la máquina para ejecutar la instalación comenzaron los problemas.
Al abrir mi sesión aparecieron un montón de mensajes de error de Güindous y además la máquina se quedó muda de golpe. Ni sonidos del sistema, ni reproducción de archivos de sonido en ningún tipo de formato. ¿Y éste era el parche para solucionar los problemas del Equispé? Grrrrrr!
Me puse a buscar en foros y resulta que el puto SP3, no se sabe muy bien porqué, sobreescribe los drivers de los routers y de las tarjetas de sonido. O sea que arregla una cosa y te jode otra. ¡Pues hala, bájate los drivers nuevos a prueba de SP3, instálalos y reza porque todo vuelva a funcionar!
Lo del router fue sencillo, porque el fabricante había actualizado drivers y solo tuve que instalarlos y obviar los mensajes de error que siguen apareciendo al iniciar sesión. Pero lo de la tarjeta de sonido ha sido toda una odisea.
Tras cuatro días de un contínuo prueba-error, en los que me he sentido más inútil que Mr Bean intentando montar un mueble de Ikea, y despues de recuperar antiguos registros y de reinstalar no sé cuantas versiones de drivers por fin he conseguido que el ordenador vuelva a emitir sonidos. ¡Bieeeen!!!! La única pega es que la tarjeta de sonido externa ha muerto en el proceso probablmente por una sobretensión. Bieeeen!!!.
Si aún no habéis instalado SP3 en vuestra máquina pensaoslo dos veces antes de hacerlo. Si de todas maneras decidís instalarlo os recomiendo que hagais una copia de seguridad antes. Y que conectéis el equipa a una regleta que aguante sobretensiones. El que avisa es avisador.
P.d. Y además Photoshop ahora sólo me permite abrir un fichero por sesión. Si quiero abrir un segundo tengo que cerrar el programa y volverlo a abrir. Grrrrr!!!! _
Fàstic, això és el que he sentit avui al veure el comportament de certs espectadors(ultras i no ultras) al derby d'avui. Gent que en teoria s'autoproclamen com seguidors d'un equip i que en realitat l'únic que busquen és tenir el seu minut de gloria que doni sentit a las seves existències de merda. Gent frustrada que necessita reivindicar-se com ho fan els simis.
A aquests paios no els hi agrada l'esport, el que els hi agrada és emborratxar-se, insultar als que no són de la seva banda i agredir als aficionats dels altres equips. Per tant el més lògic és que aquesta gent tingues prohibida l'entrada a qualsevol esdeveniment esportiu. Aixì s'acabarien els problemas per sempre.
I vergonya. He sentit vergonya de que els jugadors del meu equip anessin a dedicar els gols a aquests delinqüents. En que collons estaven pensant? O és que aquests paios no tenen cervell? Al final he de creure que és cert que els jugadors de futbol són una colla de milionaris sense seny que únicament serveixen per donar patadas a un baló i que a la resta de facetes de la vida es comporten com analfabets funcionals.
Aquests són els valors que ha de transmetre l'esport? Jo crec que no. _
El 20 de novembre de 1820 el balener Essex navegava a mig camí entre las illes Galápagos i las illes Marqueses quan van divisar un catxalot i van provar de donar-li caça. Enmig de la persecució el catxalot es va girar contra el vaixell i el va envestir. El xoc va ser brutal i va provocar una enorme via d'aigua que va fer que el vaixell s'enfonses ràpidament. Aquest succés va ser la font on es va inspirar Herman Melville per escriure una de las millors novel.les de tots els temps: "Moby Dick".
150 anys més tard Nathaniel Philbrick va escollir la mateixa història per publicar "En el corazón del mar". Va investigar tota la documentació de la època i els diaris dels supervivents per provar de fer una reconstrucció el més fidedigne possible d'aquella travessia. I encara que sembli impossible va aconseguir escriure una obra tant apassionant com la novel.la de Melville.
El llibre comença per situar-nos a Nantucket, una petita illa al nord-est dels Estats Units. Els seus habitants viuen del comerç de cetina, un oli que s'extreu del cap del catxalot. Són una comunitat molt conservadora, tancada en si mateixa i que desconfia de qualsevol que vingui de fora. Pensen que aquests nous vinguts els prendran els seus llocs de treball i posaran en perill las seves tradicions. Especialment si els nous vinguts no son blancs ni cristians.
Aquesta introducció en la mentalitat dels habitants de Nantucket és indispensable per poder entendre els comportaments i las futures decisions dels oficials de l'Essex durant els dos anys i mig que va durar la travessia. Els criteris per reclutar la tripulació, l'asignació de tasques, la distribució de sous, i fins i tot las possibilitat de supervivència de cada tripulant aniran molt lligades a la seva ascendència a la comunitat.
Després de l'enfonsament de l'Essex els que van sobreviure es van organitzar en dos botes. Sense gaires aliments i sense aigua van haver de recórrer 1.500 milles fins que van ser rescatats. Els 8 tripulants que van sobreviure finalment(tots de famílies principals de Nantucket) van patir gana, sed i malalties de tota mena. Es van veure obligats a practicar el canibalisme amb els morts. I fins si tot es sospita que probablement van assassinar a alguns dels tripulants negres per menjar-se'ls
El més espantós d'aquest relat no és la constatació de que, en condicions extremes, el ésser humà és capaç de matar als seus companys per sobreviure, sinó que a més ho fa fredament seguint estrictes criteris d'afinitat racial, familiar o religiosa. El llibre es converteix així en tot un tractat sobre la vesant més fosca del nostre pensament, aquella que ningú vol admetre com a pròpia, però que surt a la superfície quan tot allò que ens dona seguretat sembla enfonsar-se. _
Ja he descobert qui m'ha posat aquesta punyetera pedra al ronyó. Fixeu-vos en el detall de la forma del green que es pot veure als 3'40" d'aquesta cançó amb un títol tant explícit com "Sent el dolor".
¡Hola amigos! ¿Alguna vez habéis comprado alguno de esos artefactos inútiles que anuncian en la tele a altas horas de la madrugada? Quizás no, pero ¿a que habéis estado a punto de hacerlo despues de ver repetidas hasta la saciedad las supuestas virtudes del cacharro en cuestión?
¡La teletienda es cosa del pasado! ¡Presentamos el revolucionario sistema Lo Tienes en Casa! ¿Por qué comprar a un desconocido un trasto de dudosa utilidad cuando podemos construirnos uno igual de inútil con nuestras propias manos? Ha llegado el momento de descubrir el McGuiver que todos llevamos dentro y de sacar rendimiento a todas esas horas perdidas frente al televisor viendo Bricomanía.
Si amigos, vamos a fabricar nosotros mismos todos esos cacharros que pretenden vendernos como si fuesen la oportunidad de nuestra vida. Y lo vamos a hacer de manera sencilla y barata: con lo que encontremos por casa. Hoy vamos a empezar por un producto que nunca debería faltar en vuestras casas. ¡El fabuloso Pilou&Roup!!!
¿Quién no sufrido alguna vez un golpe, una lesión, o una enfermedad que nos ha hecho ver las estrellas? Los que practicáis deportes de contacto o bricolaje extremo sabéis de que os hablo. Y los que hayais padecido recientemente un cólico nefrítico seguro que aún temblais solo de recordarlo.
Pues nada mejor para combatir el dolor que aplicar calor en la zona dolorida. Pero sin necesidad de recurrir a costosos aparatos. Desde Lo Tienes en Casa te proponemos un sencillo sistema basado en una almohada como la que todo el mundo tiene en su cama y una sencilla cuerda de pita como la que todo el munco tiene olvidada en el fondo del cajón de las herramientas. Tan solo hay que atarse la almohada sobre la zona dolorida y ¡voilà! en cuestión de minutos el dolor habrá remitido y experimentaremos una evidente mejoría.Puedes usar Pilou&Roup en tu casa, en la calle, en la oficina e incluso en el gimnasio mientras haces estiramientos. Y lo mejor de todo, cuando dejes de necesitarlo no se convertirá en un trasto inútil almacenado bajo un mueble. Solo tendrás que devolver la almohada a su cama y la cuerda a su caja de herramientas. ¡Así de sencillo!
¿No es increíble? Sí lo es, sí Mike. ¿Y cuánto dices que cuesta? Eso es lo mejor de todo, Pilou&Rope no se vende en tiendas ni en teletiendas simplemente porque nadie compraría algo que uno mismo se puede fabricar en casa de manera sencilla y barata. ¡Ya lo sabes amigo, Lo Tienes en Casa es una solución estupenda en estos tiempos de crisis! Y olvídate de las teletiendas y emplea ese tiempo y dinero en conseguir una pareja dispuesta a poner en práctica tus más oscuras fantasías sexuales. Saldrás ganado. _
Un grupo musical: Rolling Stones Una canción: "Rock is dead" Una película: "Grito de piedra" Un actor: Rock Hudson Una actriz: Sharon Stone Un comic: "Rocketer" Unos dibujos animados: "Los Picapiedra" Un escritor: Manuel de Pedrolo Un animal: el pez piedra Un país: la China Un lugar: Stonehenge Una prenda de ropa: los tejanos lavados a la piedra Una comida: el empedrat Una bebida: Delapierre Una golosina: los adoquines de Calatayud Un Color: el tierra Una piedra: la de mi riñón _
Ayer a las tres de la mañana comencé a sentir un agudo dolor en el costado derecho. Al principio pensé sería algo muscular y no le di mucha importancia. Pero en lugar de remitir el dolor comenzó a hacerse cada vez más intenso hasta que llegó un momento en el que se hizo absolutamente insoportable.
En ese momento creí que podía ser apendicitis así que como pude me arrastré hasta el teléfono y llamé a urgencias. Simplemente por el tono de mi voz debieron darse cuenta de que la cosa debía ser grave porque rápidamente decidieron enviarme una ambulancia.
No debió tardar más de 15 minutos, pero puedo asegurar que fueron los 15 minutos más largos de mi vida. No sabía en que postura colocarme. No podía estar tumbado, ni de pie, ni sentado,... Hiciese lo que hiciese el dolor cada vez era más insoportable. Cuando llegó la ambulancia me encontraron de pie en la cocina y sudando como si acabase de correr una marathon.
Tuve suerte de que a esas horas de la madrugada no hubiese mucha gente en urgencias y pudiesen atenderme enseguida. Me frieron a calmantes y me dejaron tumbado en una camilla hasta que me hicieron efecto. A la media hora, ya más relajado, me hicieron unas radiografías y análisis de sangre y de orina.
Despues de 6 horas de vómitos y temblores apareció una doctora argentina con los resultados. Según ella había sufrido un cólico frenético agudo, que podía repetirse o no, y que debía acudir al especialista para que hiciese el seguimiento. Al sentir aquello, supongo que fruto de mi estado, no pude reprimir una sonora carcajada al recordar este soberbio gag de Muchachada Nui. La doctora aún debe estar flipando.
Si estàs llegint aquest text això vol dir que els gilipolles* de sempre s'han tornat a equivocar i que encara estic viu. Foteu-vos, colla d'hadrons, per que no penso deixar de ballar simplement per que arribi la fi del món. Ni de conya!
* De tant gilipolles com són fins i tot no van saber fer una simple resta i es van equivocar profetitzant el dia del Armaggedon. Juas! _
7 del matí. Sona l'alarma del mòbil com si s'hagués d'acabar el món. Deu ser falta de costum, però tinc la impressió de que sona molt més forta que abans de vacances. L'apago de seguida i m'aixeco d'un salt. Em dutxo, m'afeito, menjo alguna cosa ràpida i sorto corrent de casa. Aquest any m'he fet el propòsit d'arribar puntual a la feina i ho vull complir.
Agafo la bici i sortint del parquing me'n adono de que m'he deixat a casa els clips dels pantalons. Merda! Si torno a casa arribaré tard el primer dia. Passo. M'arremango els pantalons i començo a pedalejar. Només em falta el barret de palla per semblar un arrossaire.
Just quan estic a meitat de camí em recordo de que m'he descuidat la samarreta neta per canviar-me a la feina. Merda, merda, merda, merda! Avui em tocarà anar tot el dia pel despatx amb el maillot de ciclista. Sort que és de color taronja elèctric i ningú se'n adonarà.
En arribar a la feina toca saludar a tothom. Gent que com jo comença avui a currar i gent que ja ha perdut el moreno de las vacances. Abans d'obrir la meva màquina ja m'avisen de que revisi el correu, que em trobaré una sorpresa. Oh, oh, comencem forts! A l'hora d'esmorzar no se'n parla d'altra cosa que de canvis a l'empresa: reorganització, trasllats i fins i tot acomiadaments.
Un ambient força estrany per un primer dia de feina. _
Aquest any, finalment, he decidit no marxar de vacances. No es que em trobi malament, o que tingui molta feina, no. Ni tant sols és una qüestió de pasta. Simplement es que no tinc ganes de fer turisme.
Ja se que pot sonar estrany, però es així. Encara que fa mesos ja tenia decidit el destí, i que havia recopilat un munt d'informació, just quan m'havia de posar a organitzar-ho tot em vaig adonar de que no em venia de gust.
A veure, si que em venia de gust marxar, però no em venia de gust haver d'estar-me mesos planificant la ruta, escollint els allotjaments, anotant els horaris de visites, buscant vols i cotxes de lloguer, etc... Tant sols de pensar-hi en tota aquesta feinada se'm trèiem las ganes de posar-m'hi.
I vaig començar a deixar-ho estar un dia, un altre dia, una setmana, una altra setmana,... fins que va arribar el punt que ja era massa tard per organitzar res i vaig decidir deixar-ho córrer. Encara podia buscar una bona alternativa, però tampoc em venia gaire de gust.
Vaig agafar vacances i la primera setmana no vaig fotre ni el brot. Del llit al sofà i del sofà al llit. Em trobava absolutament esgotat. Només sortia a las nits, m'anava a dormir tard, i clar, m'aixecava encara més tard. Menjava alguna cosa, em fotia la migdiada, i m'aixecava quasi bé de nit. Així que d'organitzar un viatge res de res.
Finalment després d'un parell d'intents infructuosos vaig decidir que aquest any no marxaria de viatge i que lo que em venia de gust era estar-me al meu piset descansant tranquil.lament. Passo de ficar-me en un hotel amb animadors que volen que t'ho passis bé sigui com sigui, passo d'apuntar-me a un viatge "d'aventura" a preu d'or, passo del timo del turisme rural, i passo del turisme selecte de spa i "experiències" gastronòmiques. Paso.
Aquest any toca turisme d'interior, dintre de mi mateix. _
I qui haurà estat l'il.luminat que ha tingut la brillant idea de cobrar las bosses als supers? I a las boutiques de Passeig de Gràcia, obligaran també a las clientas a portar la seva bossa? O és que els rics no contaminen? Aquest ecogilipolles no ha caigut en que els comerços ja inclouen als seus preus finals conceptes com las bosses de plàstic? Que es pensen que ara quan las facin pagar baixaran els preus?
